La impopularitat dels socialistes

El panorama d'Espanya és desolador. A banda de les peripècies judicials, que em semblen inflades o inventades per una dreta ultramuntana, el president Sánchez s'envolta de col·laboradors incompetents o delinqüents; algun, carn de presidi. No sembla conèixer la gent. O, més aviat, no li importa res.

Fa la impressió d'haver-se escorat del costat dels comunistes, una minoria al seu govern. Juntament amb els quatre diputats de Podem, són els que prenen les decisions. Podem és un exemple del desgovern de l'esquerra que fa el contrari del que predica. Un partit feminista la dirigent més destacada del qual, avui eurodiputada, deu la seva carrera a una decisió del seu marit, al més vell estil masclista. I tots dos combinen una vida de luxe amb una activitat demagògica que suscita una generalitzada animadversió. La idea de substituir els “fatxes” de la població autòctona per immigrants, qualificats de “classe treballadora” n'és d'ella; la de qualificar-los de “gent decent”, d'ell. És un matrimoni ben avingut.

L'hegemonia comunista va sempre acompanyada d'antisemitisme. El govern és clarament hostil a Israel, però, encara que al senyor Sánchez li sembli inversemblant, molts poden pensar que aquesta elecció estratègica és dolenta per a Espanya.

En invocar la moral a l'assumpte de la regularització del mig milió, el president ignora que hi ha altres criteris morals diferents del seu i no menys morals. O bé no ho ignora i el que pretén és que no es puguin expressar. Per això proposa intervenir les xarxes socials, sobretot Twitter, que és la que el molesta.

Diu que és per protegir l'adolescència, però la seva ministra Sira Rego, membre del Partit Comunista d'Espanya i filla de palestí, revela la seva veritable intenció quan parla de prohibir Twitter. És obvi: odien la crítica. Per això proposen crear una xarxa social “pública”. Però “pública” ja ho és Twitter. Volen dir “oficial”, "estatal". És a dir, d'ells. O sigui, privada, però amb diners públics.

El seu alter ego a Catalunya, el MHP Illa, és un deixeble rellevant. Fa setmanes que està en parador conegut però desconegut, impenetrable. Com un búnquer, mentre al seu entorn, rugeixen els elements. El seu govern supera en incompetència el del seu predecessor, Aragonès, que ja era un prodigi de inutilitat i corrupció. Mentre el país cau a trossos, no hi ha trens ni autopistes, la inseguretat de carrer és un malson i els serveis públics no funcionen, els consellers i conselleres rivalitzen en qui es posa més en evidència.

La part delictiva continua sense novetat. La CUP ha portat l'escàndol de la DGAIA perquè aquí l'espera l'oblit perpetu, com si hagués begut les aigües del Leteu.

No és estrany que els socialistes catalans aplaudeixin la idea de prohibir Twitter. No poden tolerar un lloc que no controlen i on la gent diu el que vol i, a més, ho documenta i fins i tot ho fotografia. Cal suprimir-lo invocant la lluita contra el llibertinatge (com Franco) i restaurar el monopoli dels mitjans comprats amb diners públics, és a dir, diners dels impostos que paguen aquells a qui intenten enganyar.

Així, a més, ningú no parla d'independència.

La croada contra Twitter

Ho diu clarament la ministra de la Joventut i la Infància, Sira Rego, membre del Partit Comunista d'Espanya. Que cal limitar o prohibir Twitter. Com a Corea del Nord, Iran o Rússia, paradisos de la democràcia. Els comunistes mai no defrauden. La seva passió per la dictadura és llegendària. És el somni de tots els polítics autoritaris i els periodistes al servei dels polítics. Que la gent no pugui dir allò que vulgui ni informar-se com li sembli, sinó que hagi de callar i informar-se pels mitjans convencionals. Un núvol de ràdios, tvs, premsa de paper o digital, tots comprats pel poder i directament o indirecta interessats en la conservació d'un model de comunicació jeràrquic i unidireccional del que viuen. Els polítics fabriquen la notícia, els mitjans informen com els plau i el públic consumeix aquesta informació sense dret a rèplica.

Negar sense més ni més el dret de la gent a parlar no és tasca fàcil. Atempta contra el principi que els grecs anomenaven isegoria o dret de tothom a parlar i ser escoltat a l'esfera pública. Convé adduir raons que justifiquin aquest afany prohibitiu. La més sovintejada és acusar Twitter de propagar desinformació, informació falsa i discursos d'odi. Però aquesta objecció és feble. El caràcter arbitrari, subjectiu i potencialment despòtic d'aquesta expressió de “discursos d'odi” és palès. D'altra banda, s'assembla molt a les condemnes que manegen sempre les dictadures per justificar la censura. Ja se sap, cal acabar amb el llibertinatge, la demagògia, les calumnies i, de passada, les blasfèmies. Massa conegut.

Calia buscar raons més convincents i les han anat a trobar en un terreny que mai defrauda: la moral sexual. Cal protegir els usuaris de la pornografia, sobretot si són menors d'edat. De la pornografia no sol·licitada, perquè la demanada és un dels negocis més florents d'internet i no les xarxes precisament.

Twitter és un femer, rugeixen els prohibicionistes. Defensar els nens de la temptació és una cosa que aplaudeix de cor una societat de valors cristians. "Ai de qui escandalitzi un d'aquests petitons", diu Jesús, "valdria més lligar-se una roda de molí al coll i tirar-se al mar". Alguns dels que volen prohibir Twitter per protegir els menors defensen la llibertat d'aquests menors per tenir relacions sexuals amb qui vulgui fins i tot poden avortar sense permís dels pares. Resulta pintoresc permetre una pràctica però impedir-ne tota informació.

S'entén el furor dels censors. Twitter no es pot prohibir. La Unió Europea, un organisme twiteròfob, ho impedeix. El despotisme y l'arbitrarietat de Sánchez li porta a ficar-se en els drets de la resta dels ciutadanss europeus, un dels quals és relacionar-se via Twitter amb els que pateixen la dictadura de Sánchez.

Tampoc no es pot prohibir per d'altres raons. No només és la principal font d'informació dels diaris que sempre ho consulten per calibrar la reacció de l'opinió pública davant les notícies o seguir el desenvolupament de les polèmiques, sinó que és també la principal via d'expressió dels polítics. La seva ubiqüitat, flexibilitat i rapidesa el fan insubstituïble. El president del govern espanyol s'explica Twitter, es defensa a Twitter i ataca a Twitter. I això mateix fan tots els polítics de tots els països. 

Perquè Twitter és una esfera pública mundial.

 

Pedro Sánchez contra la llibertat d'expressió

En temps de Franco, la llei de premsa de 1938 (vigent fins al 1966) establia la censura per evitar “els danys que una llibertat entesa a l'estil democràtic havia ocasionat a una massa de lectors diàriament enverinada per una Premsa sectària i antinacional”. Un paràgraf que avui podria signar Pedro Sánchez.

La censura l'exercien la Falange i l'Església, que també havien establert la frontera dels setze anys per protegir la innocència de la joventut. Els menors de setze anys no podien veure les pel·lícules “atrevides” igual que avui no poden accedir a les xarxes socials, tot, és clar, pel seu propi bé (Sánchez parla de "protegir-les"). Però sí que poden tenir relacions sexuals i avortar sense permís dels pares. També poden rebre doctrina LGTBI i alhora propalestina (per contradictori que sembli) a les escoles.

El censor Sánchez diu que cal protegir els menors dels discursos d'odi i de la desinformació. No diu que són ell i els seus aliats d'estil Montero/Belarra els qui defineixen què és odi i què desinformació. Exactament com Franco, la Falange i l'Església catòlica. Res de nou sota el sol.

L'equivalent de la “premsa sectària i antinacional” avui és el que Sánchez anomena “tecnocasta”, és a dir, internet i totes les seves modalitats, contra la qual s'alcen avui en brau combat per la salut espiritual de les mainades Austràlia, Gran Bretanya i França que, donant exemple, ja ha enviat la policia del pensament a la seu de Twitter a París.

Les xarxes socials són l'àmbit públic per excel·lència, el terreny en què floreix la llibertat d'expressió. Cap govern autoritari i antidemocràtic no accepta la llibertat d'expressió. Demanar que se suprimeixi l'anonimat és una estupidesa. Tots els usuaris de les xarxes estan identificats per les IP dels ordinadors. El que Sánchez i els seus amics pretenen és controlar i fiscalitzar les xarxes socials establir un control polític de la dissidència i la crítica. 

En definitiva, tracten de suprimir la llibertat d'expressió. Ho acaba de declarar la desconeguda ministra de Juventut i Infància, Sira Rego: que cal "limitar i prohibir Twitter".

Com deia el seu antecessor, el feixista Serrano Suñer, autor de l'esmentada llei de premsa de 1938, en paraules que semblen de Sánchez, ja mai no podrà tornar-se a “aquell llibertinatge democràtic, per virtut del qual es va poder discutir la Pàtria i l'Estat, atemptar contra ells i proclamar el dret a la mentida, la insídia i la difamació com a sistema metòdic de destrucció d'Espanya decidit pel rancor de poders ocults”.

O sigui, la tenebrosa “tecnocasta” que és com la conspiració jueu-maçònica que obsessionava al caudillo.

 

El pseudofeminisme de l'esquerra podemita

El comunisme ha fracassat a tot arreu. Ningú ja ho nega. Els comunistes fugen de la paraula com de la pesta. Ja no queden partits comunistes. Ara es diuen Esquerra Unida, Sumar, Més, Menys, Podem, França Insubmisa, la Margarida o el tiet d'Amèrica; tot llevat de comunista. El que els agrada més és anomenar-se “l'esquerra” perquè així s'acullen a la bona premsa que encara conserva l'esquerra socialista o socialdemòcrata. Encara que, després, pretenen distingir-se'n afirmant el seu radicalisme més gran i parlant de ser "l'esquerra de l'esquerra".

Fa anys que aquesta esquerra es proclama feminista, també apropiant-se la tradició d'un antic moviment d'emancipació de les dones amb què, en realitat, no hi té res a veure. Es veu en la seva acció pràctica, real, que és on es comprova la veracitat de les doctrines.

Al capdavant de l'esquerra espanyola per antonomàsia, Podemos, hi ha dues dones tan pregonament feministes que han canviat el gènere del nom oficial del partit, d'Unidos Podemos a Unidas Podemos. Però una d'elles, Irene Montero, ha assaltat el cel gràcies a la seva relació de parella amb el cap de l'organització, Pablo Iglesias. Com la Mare de Déu, que no ascendeix al cel per si soleta, sinó que n'és assumpta. La segona donaa, Belarra, ha arribat a ministra pell'extraordinari mèrit de seer amiga de la primera. I si, com es deia en el feminisme de la segona onada, “el que és personal és polític”, és clar que aquesta situació és una burla per al feminisme. Que, a més, la parella Monero-Iglesias porti un tren de vida que és qualsevol cosa menys exemplar des d'una perspectiva d'esquerra confirma la superxeria de tot el muntatge.

Aquesta senyora demana ara que els immigrants substitueixin la població autòctona espanyola i catalana. No pas tota; només aquella que ella considera “fatxa”. Més o menys la majoria, si no tots els votants que ella i els mitjans de comunicació que amb ella coincideixen, anomenen “extrema dreta”. L'extrema dreta arrossega fama de masclista i, per tant, és fàcil entendre l'exigència com a feminista.

I aquests immigrants que han de substituir la població espanyola, qui són? Bàsicament, segons afirma la mateixa Montero, “gent treballadora” i, segons rebla el seu marit, “gent decent”. Que entre els immigrants que ja hi són i els que arribaran gràcies al darrer decret del govern hi ha treballadors i gent decent no ho dubta ningú. Però també hi ha ganduls, delinqüents i paràsits que estan rebentant l'estat del benestar.

A més, siguin decents o indecents, la immensa majoria d'aquests immigrants tenen una idea del feminisme semblant a la del sultà Shariah, de Les mil i una nits. És a dir, allò que aquesta “feminista” propalestina, que s'ha abstingut al Parlament Europeu per no condemnar la massacre perpetrada a l'Iran està demanant és la submissió de les dones a la barbàrie islàmica.

Un feminisme mortal.

 

Catalunya continua governada per lladres

Quan es va descobrir el presumpte robatori de la DGAIA fa ja temps, la primera reacció del govern de la Generalitat va ser el silenci. I la segona. I la tercera. Silenci, sempre silenci. En aquest esforç agosarat li van donar suport els mitjans catalans, tots ells comprats pels lladres i més silenciosos que una tomba. Per això, el govern els ha apujat la paga aquest any. D'alguna cosa s'ha de viure deien els periodistes, mentre escrivien columnes sobre les cascades de l'Iguaçú.

Tot i això, l'informe de la Sindicatura de comptes era demolidor.

Va haver de sortir Octuvre a fer la corresponent investigació de la qual se seguia que no només hi havia presumptes desfalcs i malversacions, sinó una espessa xarxa d'individus membres o propers a ERC al capdavant d'una no menys espessa xarxa de fundacions i organitzacions del tercer sector que rebien diners públics a cabassos i invertien en negocis propis o simplement se'ls ficaven a la butxaca.

Una xarxa de delinqüents que passen del govern al “sector privat” i del "sector privat" al govern.

Com que la pressió era molt gran, la consellera del ram, Mónica Martínez Bravo, una senyora que viu a Madrid i ve a Catalunya de visita, va decidir fer un pas per tranquil·litzar l'opinió pública: va canviar el nom de la DGAIA pel de la DGPIIA (però va deixar el mateix director general) i va nomenar una comissió d'investigació parlamentària composta per els mateixos investigats.

I, és clar, l'assumpte continua. La sindicatura de comptes avisa que es continuen fent pagaments sense cap control i que és business as usual per a aquesta banda de corruptes. La fundació Resilis, una de les més pringades en aquest escàndol, sota govern de gent d'ERC o propera, continua fent negoci brut. Cosa que, com revela avui El Món ja feien des de l'any 2012. Convenientment arxivat per l'autoritat judicial. 

I no s'acaba aquí el desgavell. També el departament de cultura del govern de Pere Aragonès va fer mans i mànigues amb desenes de milions adjudicats presumptament als amiguets d'ERC, el partit sense corrupció, segons l'estel de la tramuntana.

El govern no hi té res a dir. El seu president, que fa gairebé un mes que està de vacances hospitalàries està més callat que un musclo.

L'ànim, òbviament, és no donar ni una explicació, no oferir cap dimissió. Igual que amb l'escàndol de Rodalies on hi ha moltes explicacions, sí, però totes falses i tampoc una dimissió.

Tant ERC com Junts podrien fer caure aquests dos governs corruptes, el català i l'espanyol. Però no ho faran. ERC no vol unes eleccions a Catalunya en què perdria fins i tot la camisa i Junts tampoc a Madrid, mentre la dona del president Puigdemont continuï endollada a la Diputació de Barcelona, governada pels socialistes a raó de 7.000 euros al mes.

La pela és la pela. 

Pedro Sánchez, un president cínic i immoral

En la primera setmana d'activitat parlamentària d'aquest any, el president Sánchez patia la seva primera derrota en veure com el Congrés rebutjava el decret òmnibus en què, sense cap escrúpol, es vinculaven les pensions a l'acceptació del que aquest govern d'extrema esquerra anomena “escut social”.

L'“escut social” és una forma de confiscació arbitrària dels petits propietaris que lloguen els seus habitatges al mercat lliure. Fa cinc anys que es carreguen la seguretat jurídica de la propietat i, quan la situació ja és insostenible, amb desenes de milers d'habitatges okupats en detriment dels petits propietaris, volen prorrogar aquesta injustícia i que els propietaris paguin el fracàs del govern. Han aconseguit enfrontar els propietaris amb els llogaters.

L'anomenat “Decret Òmnibus” era un xantatge jugant amb les pensions dels jubilats, cosa moralment fastigosa. Parlen de protegir els vulnerables. Hi ha algú més vulnerable que els pensionistes? Però aquests importen tan poc a Sánchez com els drets dels petits propietaris.

Ara està negociant de nou el decret per arreglar demà dimarts el desgavell i, segons les meves informacions, està tractant de tornar a condicionar les pensions a l'acceptació de l'arbitrarietat de l'escut social.

Fa dos dies, Sánchez pujava un vídeo a les xarxes en què defensava la regularització de 500.000 immigrants il·legals com una qüestió de justícia i de reconeixement de drets. Sorgeixen aquí tres qüestions: 1ª, una vegada regularitzats, es controlarà la immigració que continuï arribant o s'estarà esperant que hi hagi una altra borsa de 500.000 il·legals? 2ª, reconèixer drets està a bé; però els drets comporten deures i quins són els que s'imposen a aquests regularitzats? Literalment, cap ni un. 3ª: els drets que es reconeixen tenen com a límit els drets dels autòctons, però aquests no es respecten, com tothom sap.

S'acusa els promotors de la regularització que el seu veritable objectiu és comprar els vots dels nouvinguts al millor estil caciquil de l'Espanya eterna del Comte Romanones; però a diferència del cacic de Guadalajara, aquests els compren amb diners públics. Encara que els homes i mitjans de Sánchez ho neguin, la pseudefeminista Irene Montero que deu el seu lloc a la influència del seu marit, ho admet.

Conclusió: Pedro Sánchez és un polític cínic, fals i immoral. Amb motiu de les eleccions del 2019 en què, per governar, el PSOE havia de pactar, Sánchez es va inclinar, en primer lloc, per Ciutadans. Va ser Podem qui es va negar a seguir-li el joc i va forçar unes segones eleccions aquell any en què, per fi, es va segellar el pacte PSOE/Podem.

Una persona a qui tant li fa pactar amb Ciutadans o amb Podem és, òbviament, una persona cínica i immoral.

I com a tal continua comportant-se.

Baixar-se al moro

Fa una setmana que els portaveus del govern i els seus periodistes a sou diuen que la legalització dels 500.000 no és compra de vot, que és un bulo de l'extrema dreta; i arriba aquesta noia incendiària i els descobreix les intencions.

Per cert, servidor ja ho deia al Youtube 2025 (minut 9:20), que l'esquerra vol la immigració per comprar els vots dels immigrants.

M'agradaria saber què pensa el president Sánchez de Irene Montero. El mateix president que unes hores abans va sortir per la TV en un vestit impecable i un impecable anglès, amb una mise en scène subliminalment fàlica a explicar en to mesurat les seves intencions. A explicar-les a Elon Musk i, de passada, al món sencer, especialment l'Àfrica i l'Àsia: Espanya, My Lord, és terra d'acollida.

Fraga va deixar dit que Espanya és diferent. I Sánchez ho prova. Mentre que els altres restringeixen la immigració per considerar-la perillosa, ell la fomenta i la considera beneficiosa.

Però el més important és saber si fa seves les paraules d'Irene Montero. Els crítics de Sánchez l'acusen de contribuir a la islamització d'Espanya i comprar vots. I això és el que proposa Montero a veu en crit: baixar-se al moro a la recerca de vots.

Aquesta còmica parella de dones ultrabolxevics, Montero y Belarra, viu de repetir dogmes de l'esquerra antediluviana. Es posaren en contra de la guerra d'Ucrania com si es tractés de la primera guerra mundial i ara parlen de que el vot és censitari, como als temps del Conde de Romanones. Estan rabioses perquè el Congrés els ha tombat el seu pla de continuar confiscant la petita propietat amb el famós decret òmnibus i treuen tota la bilis que porten a dins.

En fer-ho, deixen al descobert allò que en realitat són. Aquesta senyora, Montero, que és on és perquè el seu marit la va posar allà, dona lliçons de feminisme a tot arreu quan és el que els nostres avantpassats anomenarien una “mantinguda”. I no només això: s'instal·la en una mansió de luxe, porta els fills a un col·legi privat prohibitiu, cobra 130.000 euros de diners públics i va per la vida arengant les masses a assaltar la fortalesa del capitalisme.

És ben clar que aquesta esquerra hipòcrita és la mateixa que regnava a les satrapies comunistes, la que regnava a Veneçuela i regna a Cuba: la casta governant vivint al luxe i el poble a la misèria.

Però el pitjor de tots, el més ladí, esmunyedís i mentider és Sánchez. Aquest subjecte abans de pactar amb Podem, ho va intentar amb Ciutadans el que ens dona una idea de la força de les seves conviccions. Ara no ha tingut escrúpols a jugar amb les pensions per fer xantatge a les altres forces polítiques i aconseguir que li aprovin els seus deliris confiscatoris.

És difícil ser pitjor persona.

Les coses estan canviant

El pensament woke, hegemònic, proislamista, antioccidental, antiamericà, antisemita, contemporitzador amb el terrorisme, fa aigües. Els musulmans han perdut l'enèsima guerra contra Israel i la causa fripalestain ja no dona més que per a concerts. Tot l'aparell de propaganda islamista s'està enfonsant. Discursos tan histèricament esbojarrats com els d'Irene Montero ja només se senten a Espanya. A Aragó, en concret.

La Unió Europea ha declarat la Guàrdia revolucionària de l'Iran (GRI) com a organització terrorista. Fins i tot França i Espanya els dos països més complaents amb terrorisme islàmic, s'hi han sumat. Espanya, que no reconeix la independència de Kosovo ni permet la de Catalunya -un país més antic que la mateixa Espanya- sí que reconeix un ens de ficció brollat de la guerra freda, una quimera anomenada Palestina.

Sigui quin sigui el resultat, la rebel·lió de l'Iran ha trencat una barrera. Els morts, assassinats a trencaclosques pels soldats de la GRI, (una organització terrorista) es compten per milers. La rebel·lió de les dones ofegada en sang. Heu vist un sol tuit de les Irenes Monteros o Iones Belarras en favor de les dones iranianes massacrades? Alguna declaració dels influencers, premis goyas i sotafirmants?

El pas següent serà il·legalitzar també els germans musulmans, una altra organització terrorista defensada pels fripalestains.

I s'està obrint un nou front. Les dones de l'Afganistan s'estan aixecant a l'estil de les de l'Iran. Aquestes dones no poden sortir al carrer sense anar tapades de cap a peus i amb només un forat per veure per un sol ull, tenen prohibit l'accés a l'ensenyament, no són ateses quan estan malaltes i són tractades pitjor que animals. Heu vist una sola protesta dels wokes per aquesta situació? Un sol tuit d'Irene Montero, Ione Belarra i la resta de feministes masclistes de podem denunciar-ho?

Això no fa pensar?

El senyor Guterres, secretari general, diu que l'ONU és a les últimes financerament. Com ha de ser. El pressupost ordinari de l'ONU es desglossa així per estats membres: la UE i l'EFTA aporten el 24%; els Estats Units, 22%; Xina, 20%; Anglaterra, 4%; Japó, 7%. És a dir, 35 dels 193 estats de l'ONU paguen el 77% del pressupost, mentre que la resta fins a 193 (o sigui 158 estats) paga 23%. En termes polítics, l'ONU és finançada pels països contra els quals vota sistemàticament l'Assemblea General, exceptuada la Xina. Està en marxa un moviment molt fort per deixar de finançar l'ONU. Si l'ONU cau, caurà l'agenda 2030 i quedarà desmantellada la ideologia woke.

En efecte, alguna cosa està canviant.

Estan desesperats

No se n'han sortit amb l'intent de continuar saquejant els petits propietaris. La gent comença a adonar-se del cost d'aquests pocavergonyes al govern. Les enquestes internes auguren un futur ombrívol. Tenir tots els mitjans comprats amb els diners públics ja no garanteix les eleccions. S'han vist obligats a sortir al carrer, a intentar enganyar la gent de nou.

El fantasma que agiten és la por a l'extrema dreta. No parlen mai de l'extrema esquerra perquè són ells mateixos. Agiten un espantall a veure si la gent es resigna a aguantar la seva política d'extermini de les classes mitjanes i privilegi de la invasió musulmana. Carreguen les tintes a les descripcions. Tot el que pot carregar les tintes algú com Rufián que tinta n'ha vist poca a la vida.

S'afegeix a la festa l'estel de la tramuntana, fins ara contrari a la idea de la unió hipostàtica de l'esquerra, independentista i espanyola al mateix temps. L'ha convençut el profeta paleocomunista Tardà: mira, Oriol, que perdem les eleccions, haurem de deixar de robar, tornar el que ja hem robat a la DGAIA i per tot arreu, no controlarem els mitjans, i fins i tot és possible que la gent s'assabenti que els genocides són els musulmans.

Terroritzat, l'estel de la tramuntana ha acudit a prestar la seva il·lustrada ajuda a Rufián a València, encara que, com és el seu costum, ha sortit cames ajudeu-me quan la gent ha començat a esbroncar-los. El nou evangeli de les “esquerres plurinacionals” és una còpia de la França Insubmisa, el partit de l'esquerra proislamista que pretén convertir França, el país de Molière, en un califat de Tartufs i Harpagons.

A Espanya, sempre més endarrerits, el partit de Rufián, de moment, només compta amb una propagandista islàmica al Parlament de Catalunya i no és precisament una llumenera. El que haurien de fer és proposar com a cap visible d'aquesta unió de les esquerres plurinacionals una islamista ben enfundada en un burca. Així no es podria saber de quina nacionalitat era.

Al capdavall, el que caracteritza l'esquerra espanyola i catalana és el seu feminisme encendrat que es mostra clarament en l'aferrissada defensa que fan de les dones a l'Iran i, sobretot, a l'Afganistan.

Aquest projecte de l'hora vint-i-cinc de la unió de les esquerres inclou les esquerres espanyoles en la seva aràbiga diversitat. Confia controlar els mitjans de comunicació, tots en sintonia amb l'esperit woke de l'època. L'alma mater del projecte és el tsar de la comunicació, Jaume Roures, una mena de ciutadà Kane mediterrani. La qüestió és si la unió de les esquerres espanyoles li surt tan bé com a Kane la carrera de la seva dona, Susan Alexander Kane. 

El gobierno, l'esquerra i Junts

El president Sánchez sembla ostatge d'un partit d'ultraesquerra amb quatre diputats al congrés, cosa que s'adverteix no només en el joc brut del fracassat decret trampós sinó en la decisió de regularitzar 500.000 immigrants il·legals i la delirant política internacional espanyola que ha convertit Espanya en la principal aliada de Hamàs i el terror.

Amb la derrota del decret òmnibus, tota la maquinària propagandística de l'esquerra ha orquestrat una campanya demagògica per acusar la dreta de votar contra la pujada de les pensions.

Però vivim a l'era digital i les xarxes s'han encarregat d'explicar el joc brut dels socialistes i els seus aliats. Era un parany per prorrogar un any més això que anomenen “l'escut social”, una política arbitrària i confiscatòria que, de fet, beneficia els fons voltor contra els quals diu lluitar, igual que la regularització dels il·legals beneficia la patronal.

Irene Montero, que no és diputada, ha encapçalat l'atac amb la seva habitual agressivitat. Aquesta senyora es va enfilar a la direcció de Podem pel tradicional mètode ficar-se al llit amb l'amo del partit, per dir-ho suaument, però va donant lliçons de feminisme per tot arreu. Viu dels diners públics en un xalet de luxe i anomena “rendistes” els petits propietaris d'immobles a qui pretén expropiar. És la imatge viva de la hipocresia d'una esquerra que fa el contrari del que predica. I no para de predicar.

Eliminació de la seguretat jurídica de la propietat, inundació d'immigrants il·legals, afavoriment de la invasió islàmica, destrucció dels serveis públics i greuge comparatiu entre el tracte que reben els immigrants i el que es dispensa als ciutadans espanyols i catalans. Aquest és el lamentable estat d'Espanya i Catalunya desgovernades pel socialisme i la ultraesquerra. La cirereta de la copa que dona la mesura de l'estofa moral d'aquesta esquerra és que utilitzi les pensions com a mitjà de xantatge per imposar els seus deliris.

La casta política espanyola i catalana són dos grups de privilegiats que viuen de repartir-se els diners públics com els filibusters es repartien el botí de les seves gestes. El congrés acaba d'aprovar 53 milions per als partits polítics. Una oligarquia que viu parasitant els ciutadans.

El gobierno de l'esquerra progressista té comprats tots els mitjans de comunicació als quals el Consell de Ministres dedicarà aquest any 271 milions d'euros, diu que per a publicitat institucional. Han muntat una dictadura mediàtica en què només accedeixen a l'esfera pública els islamofeixistes, l'extrema esquerra, i els antisemites.

Com que Junts ha gosat votar contra el govern, algú podria pensar que potser també pot votar una moció de censura, l'única possibilitat d'acabar amb aquesta farsa de la pseudoesquerra woke que té el país col·lapsat. Però temo que mentre la dona de Puigdemont continuï gaudint d'un endoll de 7.000 € al mes a la DIBA governada pel PSC, això no passarà.