La partitocràcia lladre

Dubto que hi hagi un altre cas a Occident d'un govern que, havent dilapidat i potser malversat centenars de milions d'euros públics, es pugui autoamnistiar amb tot el morro. I amb el suport entusiasta del Parlament. Se li acosta la llei d'amnistia 1977 en allò que tenia d'absolució dels crims franquistes. Però, almenys, amnistiava els anomenats delictes polítics dels contraris al règim.

El Parlament català no exigeix ​​cap contrapartida. Es limita a validar un decret llei perdonant els deutes als perceptors des prestacions públiques indegudes, diu que per error. Podria ser un error, però, com que la naturalesa humana és imprevisible, també podria ser un desfalc. El Parlament no investiga perquè no és un òrgan de control, ni un contrapoder, sinó un rubber stamp pur, que diuen els anglesos. Un servidor del govern i, amb ell, dels partits en interès dels quals (o sigui, el dels seus militants i familiars) governa aquell.

La partitocràcia catalana al complet s'ha autoamnistiat com un sol home: PSC, ERC, Junts, Comuns i fins i tot els anticapitalistes de la CUP que fa temps assaboreixen les dolçors dels privilegis partitocràtics, mentre onegen la bandera palestina. Aquesta unitat tancada de falange macedònica mostra que tota la casta política catalana ha ficat la mà a la caixa. És, a més, un senyal que, si no amb tots els signants d'aquesta ignomínia, sí que amb la majoria, els pressupostos seran aprovats.

Centenars de milions de diners públics potser malversats per una classe política que a la seva fabulosa incompetència (o una mica pitjor) uneix el desvergonyiment d'eximir-se de responsabilitat. Centenars de milions d'euros dilapidats mentre els serveis públics cauen a trossos, les llistes d'espera a la sanitat són eternes i l'estat reclama als autònoms unes subvencions durant la COVID.

Resulta que no hi ha diners per a res, però sí per pagar sous astronòmics a centenars de càrrecs públics, assessors i altres beneficiaris de la partitocràcia. O els privilegis dels diputats. O les subvencions a entitats islamistes de tot gènere i color, inclosa la creació d'un onzè districte barceloní in partibus infidelium per valor de 40 milions d'euros. O el finançament pràcticament a fons perdut (perdut pels ciutadans, és clar) de mesquites en què adoctrinar els creients.

Hi ha diners pel que interessa. I temps de sobres. Així que, mancant cosa millor que fer, les seves senyories debaten com posar fi a la llibertat d'expressió a la cambra sense que ho sembli. Cal no confondre la llibertat amb el llibertinatge, deia Franco. Es pot parlar de tot, però no del tot. Encara no gosen dir-li blasfèmia i en diuen discursos d'odi. Però són incapaços de demostrar que no qualifiquen d'odi allò que ells odien.

Per exemple, l'exigència en seu parlamentària d'honradesa en la gestió dels recursos públics.  

La persecució a Sílvia Orriols

Primer van muntar un “cordó sanitari contra l'extrema dreta” que no incloïa VOX, pensat únicament per fer callar Orriols. Com era d'esperar i molts vam advertir, no va funcionar. Gràcies a l'efecte Streisand, la seva causa es va fer més popular. A l'època de la comunicació universal, si vols difondre una idea, prohibeix-la. Cosa que sap tothom excepte Illa, Batet, Albiac, Capella i Cornellà, persones de limitats recursos intel·lectuals.

Després del fracàs del cordó sanitari, van intentar ridiculitzar-la en un parell de programes de ràdio i televisió pensant que se la berenarien amb patates. Va sortir guanyadora, va consolidar el seu suport electoral i va deixar literalment amb el cul a l'aire individus sense principis, com ara David Cid  i Mònica Terribas.

Després, li van organitzar un seguici d'agressions parlamentàries amb l'ajuda d'un pobre home com Rull que empara i en promou tota mena d'abusos. I, un altre cop, el resultat ha estat el contrari. A cada batussa, un augment a l'expectativa de vot. Les enquestes parlen per si mateixes.

Desesperats, s'han tret la careta i ara intenten sancionar-la pel contingut literal de les seves intervencions, menyspreant el principi de la inviolabilitat parlamentària. La volen fer comparèixer davant d'un dicasteri d'enemics polítics per condemnar-la per unes expressions literals que són de pur sentit comú i perfectament acceptables en qualsevol debat parlamentari civilitzat. Ja ho van fer quan l'analfabeta consellera Tània Verge li va imposar una multa de 10.001 € per dir el que també diu la justícia europea.

Malden per negar-li la llibertat d'expressió i de retruc a tots els ciutadans/es que l'han votada i els que, sense votar-la, pensen com ella. Però l'odi i la por que aquest grapat d'ineptes i corruptes li professen els impedeix veure l'abisme d'abjecció en què s'estan precipitant.

El 1521, indignats per la doctrina que predicava Luter, l'emperador Carles V i el papa Lleó X, el van citar davant la dieta de Worms perquè es retractés de les seves proposicions suposadament herètiques. El monjo agustí va acudir, va escoltar les acusacions, va demanar vint-i-quatre hores per reflexionar (perquè mai li va agradar fer les coses a la lleugera), va tornar l'endemà i es va reafirmar en totes i cadascuna de les seves proposicions, acabant amb una expressió que encara ressona en la història: 

«Aquí n'estic, no puc fer res més. Que Déu m'ajudi. Amén».

Els dos poders, el secular i l'eclesiàstic, el van condemnar per heretge. Però ell va salvar la vida perquè tenia un salconduit imperial que Carles va respectar per un parell de dies, cosa que el seu antecessor, Segismund, no havia fet amb Jan Hus, que va morir a la foguera el 1415.

Encara que habitualment s'admet que la reforma luterana va començar a Wittenberg, el 1517, una opinió molt comuna entre els historiadors considera la condemna de la Dieta de Worms del 1521 com el veritable inici del moviment més important que s'ha donat en el cristianisme i el que va obrir pas al món modern.

Mutatis mutandis, la iniqua persecució a Sílvia Orriols pot provocar una cosa semblant a Catalunya.

La barbàrie islàmica i l'estupidesa woke

L'esquerra woke s'ha llançat al carrer a tot arreu en defensa d'una imaginària causa palestina. Recorda els temps de la III Internacional, quan a una consigna de Moscou, tots els partits comunistes del món actuaven a l'uníson, amb les mateixes consignes, els mateixos manifestos, les mateixes activitats. Com avui. D'Austràlia a Suècia, de Sud-àfrica al Japó, les mateixes banderes, les mateixes consignes, les mateixes cares ocultes, la mateixa violència contra persones i coses, sobretot si són jueves.

La guerra d'Israel contra Hamàs ha mobilitzat els antics i nous comunistes, i els seus ximples útils, els ecologistes, animalistes, vegans, transsexuals i resta de llunàtics. I, com que Israel l'ha guanyat, aquesta pintoresca macedònia d'energúmens es dedica a destrossar mobiliari urbà per tot arreu i atacar la gent normal.

El virus de la "Palestina lliure" corre paral·lel amb una multiplicació d'atemptats terroristes a tot el món, obra d'altres musulmans, emparentats amb els assassins de Hamàs que volen aprofitar la guerra de Gaza per avançar en el seu pla de conquesta i destrucció de la civilització occidental. Fa mil quatre-cents anys que ho intenten. El seu pla a mitjà i llarg termini és imposar la seva llei, la Xària, és a dir, la misogínia, la pedofília, l'homofòbia, la tortura, la negació de drets fundamentals, el terror i el culte a la mort; i fer-ho amb bombes o mitjançant la infiltració a les institucions democràtiques dels països occidentals, el que els alemanys anomenen la “Umfunktionierung”.

Sembla mentida, però aquest pla compta amb el suport actiu de l'esquerra woke, avui propalestina i sempre antisemita i antiamericana. No hi ha exemples històrics de semblant degradació intel·lectual, de semblant suïcidi col·lectiu. Però per a sorpresa dels islamistes mateixos és el projecte de l'esquerra woke.

Si l'islam triomfa, el futur serà un món sense música, sense pintura, sense art, ciència ni literatura, sense drets individuals, sense tolerancia ni pluralisme i d'obediència cega el profeta. Un món on els no-creients hauran de triar entre convertir-se, pagar tribut o morir. És la seva doctrina.

És impossible que els wokes no vegin això. Com s'explica, doncs, la seva actitud de lliurament acrític a la barbàrie islàmica? Probablement hi ha diverses causes. Tres semblen òbvies:

El masclisme i el racisme que aquesta esquerra comparteix amb els islamistes.

L'estupidesa de no veure les intencions profundes dels bàrbars.

L'odi (l'enveja) als jueus i els nord-americans que els cega al punt del suïcidi.

Sense descartar la cobdícia. Els petrodòlars islàmics són molt llaminers.

La farsa catalana III

(Continuació de La farsa catalana I i

La farsa catalana II).

La corrupció de la partitocràcia catalana ja està a la vista de tothom. I és de proporcions colossals. La DGAIA i les seves ramificacions, la Copa Amèrica, el departament d'Educació, els Fons Next Generation, els sobresous de la CCMA. Centenars, milers de milions malversats, dilapidats o simplement robats, tot presumptament, és clar. Una forma de govern basat en pràctiques d'endoll sistemàtic, clientelisme, nepotisme i favoritisme que no es comptabilitzen com a corrupció, encara que haurien de ser-ho. La partitocràcia és un niu de corrupció. Ara només en queda saber la quantitat, com en la famosa anècdota de Grouxo Marx. Quant han robat i continuen robant (sempre presumptament) els partits catalans, sobretot ERC (que s'emporta la palma), Comuns, PSC, Junts i CUP.

Saber l'import de què porten robat pot satisfer una pruïja d'exactitud, però no ens acosta un centímetre a aconseguir que tornin el robat, o que, al menys, ho admetin i rendeixin comptes. L'espoliació de les arques públiques està envoltat d'un silenci dens. Ningú reconeix res, ningú en dona cap explicació, ningú dimiteix. I, quan es veuen obligats a parlar dels seus robatoris, els diputats nomenen una comissió parlamentària d'investigació en què posen els mateixos lladres a esbrinar què ha passat.

Aquesta política de silenci i protecció del delicte es basa en el monopoli que la conxorxa politicomediàtica té de l'esfera pública. Una aliança entre polítics corruptes i periodistes venuts. Aquesta aliança utilitza els mitjans de comunicació (especialment els públics) com a aparells de propaganda per silenciar, censurar i vetar tota veu discrepant. Feu memòria el lector de quantes vegades ha pogut veure o sentir crítics de la partitocràcia dominant als mitjans.

Les opinions crítiques tenen el mateix dret d'expressar-se a l'esfera pública que les no crítiques en funció del principi fonamental de la isegoria. Si no hi ha isegoria, hi ha dictadura, es digui el que es vulgui.

Tots els mitjans de comunicació a Catalunya estan més o menys comprats pel poder polític. Tots depenen d‟unes subvencions que els governs atorguen per raons d‟afinitat ideològica. Hi ha cap raó perquè una guia d'espectacles com Time Out rebi una quantiosa subvenció si no és perquè el director és proper, sinó militant d'ERC?

La pròpia condició de polític s'ha professionalitzat, de manera que hi ha gent que fa més de vint anys que està en càrrecs de diferent naturalesa i que té com a única obligació dir el que digui el partit per continuar cobrant. I molts d'aquests polítics, més o menys veterans, són periodistes. A primera vista em surten Carles Puigdemont, Francesc-Marc Alvaro, Eduard Pujol, Marta Vilalta, Salvador Illa, Eliseu Fernández, Jessica Albiach o Raquel Sans. Però n'hi ha més en llocs menys visibles. Quin crèdit pot tenir un periodista que treballa per a un partit polític?

La conxorxa polític mediàtica ha consolidat un règim de corrupció política que és el veritable obstacle a la independència de Catalunya.

Més que la pròpia Espanya.

La farsa catalana II

(Continuació de La farsa catalana I)

Algú creu que es pot recompondre l'atrotinat esperit independentista amb la mateixa gent que l'ha portat al fracàs? Que els partits que van arribar a tenir una majoria absolutíssima de 74 diputats i van acabar lliurant el govern de Catalunya al PSC, deixaran d'enganyar als electors? Que uns dirigents desgastats que no han estat capaços d'avançar un mil·límetre cap a la independència ara redreçaran els seus camins i aconseguiran algun resultat que no sigui pitjor que el que ja s'ha vist? Que uns mitjans de comunicació que fa anys que intoxiquen i manipulen a favor d'Espanya ara combatran la corrupció partitocràtica i mostraran un ànim independentista? Que uns periodistes venuts als interessos espanyols trobaran l'honradesa professional que no tenen? Que un sistema corrupte fins al moll es va regenerar miraculosament i començar a funcionar com una democràcia responsable honrada i austera i no com una drecera de lladres que fa anys que s'enriqueixen a força d'estafar els contribuents?

Per què ningú vol trencar el tabú del silenci, ningú no parla dels robatoris, les estafes, les corrupcions que estan a l'ordre del dia? Per què ningú no exigeix ​​responsabilitats a uns suposats lladres que tenen noms i cognoms i estan a la vista de tots? Per què ningú no diu la veritat i es treballa en un context de falsedat i engany on el monopoli de la informació pels informadors a sou dels corruptes passa per ser l'opinió pública d'una democràcia? Per què es tolera una suposada corrupció encara pitjor en la gestió dels mitjans de comunicació públics, responsabilitat des de fa anys d'una saga de lladres?

Fa dues temporades que un informe de la Sindicatura de Comptes destapava un suposat lladronici de milers de milions d'euros de la DGAIA, sota responsabilitat d'un partit, ERC, que presumia d'honrat, sense que, fins ara, ningú hagi dimitit ni tan sols se n'hagi donat per assabentat, tot esperant que la corrupció dominant, administrada ara pel PSC -avui per tu, demà per mi- ho faci oblidar tot. Al llarg d'aquests dos anys s'han anat coneixent altres casos de presumptes robatoris a altres departaments del govern i sempre a càrrec d'ERC, de manera que aquest partit es pot considerar avui un exemple paradigmàtic de la presumpta delinqüència.

A Junts, aquesta corrupció no sembla tan estesa, tot i que té un efecte encara més destructiu de l'independentisme des d'un punt de vista simbòlic. Des del 2018, l'esposa de l'exiliarca Puigdemont està endollada a la Diputació de Barcelona, ​​controlada pels socialistes amb un sou de 6.000 € al mes (sembla que ara augmentat a 7.000) a canvi d'una tasca que, pel que se sap, ja que l'assumpte està envoltat del misteri i el secret, és irrellevant. Diguin el que diguin els que defensen aquesta situació, es tracta d'un privilegi, un endoll a causa de la relació conjugal amb el dirigent màxim de Junts, que converteix en una burla el pretès projecte d'independitzar Catalunya d'Espanya.

La farsa catalana de la independència partitocràtica es corona ara amb l'última irrisòria gesta de Junts de simular una ruptura amb el govern del PSOE que els seus dirigents no volen ni poden dur a terme.

No és hora de dir les coses pel seu nom i acabar amb aquesta farsa?

Sembla que encara no. Encara hem d'assistir al denigrant espectacle d'un judici inquisitorial que un parlament indigne de tal nom vol muntar per a prohibir la llibertat d'expressió i impedir que parli l'única diputada que té el coratge de denunciar la corrupció regnant a Catalunya. 

Teoria de la ruptura permanent

Els senyors i senyores de Junts, farts de les procrastinacions (és a dir, les preses de pèl) de Sánchez, han decidit donar un cop sobre la taula i complir les seves amenaces estiuenques. A partir d'ara, trenquen amb el PSOE i aniran per lliure al Parlament, cosa que ja feien. I fins i tot votaran en contra del partit del gobierno. Cosa que també feien.

Puigdemont es pregunta com se les enginyeriaran per governar a partir d'ara. I contesta el gobierno que com ho ha fet fins ara. Pedro és Pedro, però qui fa mesos que anuncia que ve el llop és Puigdemont. Per a res, és clar.

Ningú no es creu ja que Junts faci caure el govern. Té massa interessos en joc. Interessos dels de debò, no eteris. Posseeix grup parlamentari propi (500.000 euros de l'ala a l'any) gràcies al partit de Pablo Iglesias “el bo” i la dona del president gaudeix d'un discret i sucós endoll a la Diputació de Barcelona governada pels socialistes amb què el seu marit vol trencar. Impossible prendre's seriosament les enrabiades del pater famílias.

El PSOE afirma que continuarà governant sense pressupostos. Ningú té força per fer-lo fora. Les dretes nedan al fang de llur incompetència. El gobierno compta, a més, amb el suport ferm d'ERC, partit que condensa tota la força de l'esquerra anticatalana, catalana i espanyola. Però aquesta és una altra polèmica, molt ben representada al fresc de Goya de la Quinta del Sord en què es veu dos xicots, Junts i ERC, molint-se a pals. És possible que cap d'ells sobrevisqui.

Perquè l'autèntic perill per a aquest tàndem d'independentistes ficticis és a Catalunya i es diu Sílvia Orriols. És Alianza Catalana i el seu potencial de creixement evidenciat a totes les enquestes i en el pur sentit comú el que els treu de polleguera. Aquesta dona catòlica amb esperit de la donzella d'Orleans (encara que amb cinc fills) és la que està posant potes enlaire l'insuportable marasme de la política catalana, feta de corrupció, engany i manipulació de l'esfera pública al servei del wokisme més estúpid i destructor.

Si realment Junts vol que se'l prengui seriosament, ha de propiciar una moció de censura que portarà Feijóo necessàriament al govern, cosa que serà el toc de difunts per al partit. L'única manera d'evitar-ho -de moment- seria comprometre el PP a una moció instrumental, conduent a eleccions anticipades a Espanya. Però si això es produeix, serà gairebé impossible evitar les de Catalunya.

I unes eleccions a Catalunya ara mateix poden significar una patacada històrica dels partits processistes.

I el pitjor -o millor- és que, com més es retardin, més gran serà la patacada.

 

La farsa catalana I

Una característica cridanera dels catalans és la seva aversió a parlar amb claredat, a dir les coses pel seu nom. S'estimen més els circumloquis, les perífrasis, les indirectes. Tenen un refrany: qui diu les veritats, perd les amistats. I per això prefereixen no dir-les, ni tan sols als espanyols, un poble més bàrbar que ells, però que acostuma a parlar molt clar i molt alt, com deia León Felipe. Per això aquells mai no seran independents ni lliures si no gosen parlar amb claredat.

Quan, arran del cop d'estat del Tribunal Constitucional el 2010, el poble català, espontàniament, va sortir al carrer afirmant que és una nació, els dirigents independentistes es van posar al capdavant de la manifestació per tal de no quedar-se endarrerits. Esperaven que, en arribar l'hora de l'enfrontament amb l'estat, la gent es fes enrere i ells no s'ho haguessin de jugar. Però la gent no es va fer enrere. Els que sí que ho van fer van ser els dirigents “independentistes”. Junqueras es va lliurar als espanyols com un xai considerant-se un Mandela català. Puigdemont va marxar a Bèlgica, esperant convertir-se en el gran exil·larca, com el de Babilònia durant el captiveri jueu.

Cap d'aquests farsants no és un líder independentista perquè cap no és independent. Junqueras presideix un partit corrupte fins a la medul·la, ple d'endollats i arribistes com els que ha fet possible la DEGAIA, que ara volen tapar. Amb un gabinet de pistolers, encarregat de fabricar joc brut i provocacions a l'adversari. L'altre dirigeix ​​un partit que té pactes amb el partit socialista en un munt de governs locals i conrea un teixit de complicitats i intercanvi de prebendes i endolls amb les institucions de l'estat, des de l'àmbit parlamentari al familiar.

Parlar de la CUP és com parlar del vaixell dels bojos, de Sebastian Brant.

El processisme ha generat una casta política protegida i alimentada pels espanyols. La casta es reuneix al parlament, un grapat de privilegiats que cobren per tapar els escàndols dels robatoris dels partits i evitar que algú plantegi els problemes reals de Catalunya. I quan algú ho fa, com Orriols, formen una pinya histèrica per aniquilar-la políticament. Ara l'amenacen amb un tribunal del Sant Ofici per anomenar “ultrafeminista” Tania Verge. “Ultrafeminista” en si mateix no és un insult que pugui ofendre ningú. Només es pot sentir ofesa la proislamista Verge. El problema, doncs, és la proislamista Verge; no Orriols.

Aquest règim d'assetjament a la crítica, la corrupció general, la censura i l'autoritarisme està protegit per uns mitjans al servei dels partits. Els periodistes són vailets dels corruptes i els més coneguts, fins i tot els que van de gurus mediàtics. Gent com Ustrell, Basté, Graset, etc. que presumeixen d'independència personal, però saben que, si desobeeixen les ordres dels que els paguen estarien al carrer en menys del que es triga a dir-ho. Ni independència personal ni res.

La conxorxa politicomediàtica és típica del moment, però, per ser Catalunya un país petit, on tots es coneixen, arriba a trets circenses. Una densa xarxa de fundacions, ONG, guinguetes de tota mena, empreses “del tercer sector”, etc., constitueixen un món opac en què sura a costa de l'erari una caterva de pocavergonyes que passen per intel·lectuals, activistes, assessors, experts i lluitadors per les llibertats.

I la farsa continua.

 

Distopia

Us imagineu que no hi hagués xarxes socials, especialment Twitter, com voldrien tots els polítics i periodistes dels mitjans convencionals? Seria la distopia perfecta.

Ningú podria saber què es cou al parlament. Només els partits polítics i els mitjans comprats per aquests, és a dir, tots, donarien informació. Impossible saber la veritat. Els mitjans diran allò que se'ls ordena. I, si se'ls ordena callar, callaran. Vegeu la DGAIA.

Però això ja no és possible gràcies a Twitter i aquests impertinents mòbils que han fet de tots els ciutadans, periodistes, igual que la Reforma protestant va fer sacerdots tots els cristians. I amb el mateix revolucionari efecte. S'ha acabat el sacerdoci mediàtic. Els ciutadans controlen directament els polítics i desconstrueixen les seves faules.

Gràcies a Twitter tothom pot escoltar les intervencions parlamentàries de Sílvia Orriols, que sembla haver nascut per a això. I contemplar el permanent escàndol que provoca al fariseisme circumdant. I també l'assetjament furiós que és objecte, encapçalada per un president que sembla un Arlequí de la commedia dell'arte.

I no només a l'hemicicle, si no fora d'ell, com testifiquen les dues captures de mòbil de la il·lustració del dit amenaçador de l'autoritat. Deu avisar la díscola diputada que el muntaran un tribunal d'honor per condemnar-la pel delicte d'odi, com la inquisició condemnava per heretgia.

El president és fora de si. Ja se sap que aquell a qui els déus volen perdre, primer ho tornen boig. Perquè aquest tribunal és moralment inic, jurídicament il·lícit i políticament, desastrós. L'efecte Streisand es duplicarà i accelerarà. I tenen les eleccions municipals a tocar. Amb centenars de menjadores per defensar.

Però AC és un partit nascut a Twitter d'on cap tribunal pot expulsar-ho, encara que fos el del judici final. I aquestes eleccions seran la primera prova de foc de la batalla entre els mitjans convencionals amb totes llurs martingales i les xarxes socials, amb Twitter al capdavant. .

 

Telestina3

De vegades, en efecte, una imatge val per mil paraules. Vegeu:

Increïble. (Les altres 999 sobren).

*****

Però, per què increïble? Ben palès hi ha la bandera palestina encatifant l'accés a TV3.

És increïble el que vol dir.

Un mitjà de comunicació públic es declara partidari d'un bàndol en una guerra aliena sobre la qual se suposa que ha d'informar imparcialment.

Es declara Telestina3.

Els contribuents estem pagant un mitjà de propaganda d'un ens imaginari anomenat Palestina, en guerra contra Israel.

Perquè la bandera no simbolitza cap país real, sinó el desig de ser-ne un.

I, per ser-ho, vol acabar amb Israel i, de passada, amb els israelians.

Telestina3 es declara orgullosament antisemita.

Els qui hi estiguin d'acord rebran la doctrina que cerquen.

Els que no ho estiguin, poden sintonitzar Ràdio Pirenaica.

La bandera anunciava com informaria Telestina sobre la vaga general.

I així va ser. No va informar que havia estat un fracàs sense pal·liatius.

La TV de Catalunya és un servei públic i, amb aquesta bandera, es declara servei privat d'un desig estranger. Però amb els diners dels contribuents catalans.

Si això no és motiu perquè el Parlament demani la dimissió dels responsables d'aquest disbarat, la senyora Romà i el senyor Grass, no sé què ho pugui ser.

Sílvia Orriols: el dit a la nafra

Les intervencions de Sílvia Orriols en el debat sobre l'estat de la nació popularitzades a les terribles xarxes socials, que no sé quin ministre del PSOE vol fiscalitzar, han estat un terratrèmol, un fenomen tel·lúric. Per primer cop des de fa molts anys arriba al parlament la veu del carrer. I s'expressa en un català pur que tothom entén si bé amb un to una mica monocord en què el pas del temps anirà introduint variacions.

Amb la seva proposta estrella de suprimir les subvencions als partits ha posat el dit a la nafra: el sistema de finançament públic dels partits que, és clar, s'han enfurismat. I els mitjans, tots, públics i privats, han obert foc granejat contra AC, encapçalats pel búnquer de TV3 i la ràdio pública. L'odi no els deixa veure que li estan fent la campanya electoral. Streisand as usual. La gent no és beneita i veu com tan desmesurat atac prova que la senyora Orriols té raó: el problema és el (corrupte) finançament públic dels partits.

En efecte, el que al principi va semblar just, és a dir, que els càrrecs electes fossin remunerats amb diners públics perquè els ciutadans de menys recursos poguessin accedir-hi, ha esdevingut un llast per al país i una font de corrupció. Una exacció per a la gent i una bicoca per als representants, diputats, regidors, càrrecs de tota mena i color.

Amb el sistema existent, els diputats s'han apoderat de la caixa dels salaris i l'administren a la seva manera. A través dels pressupostos fixen els salaris dels funcionaris i sancionen els del mercat segons els pactes salarials. Però també determinen els seus propis ingressos, segons el seu lliure albir. Són, doncs, els únics que, en comptes d'ajustar les despeses als ingressos, com fem la resta dels mortals, ajusten els ingressos a les despeses. Aquest privilegi ha donat lloc a una corrupció endèmica que passa per un comportament normal.

Al seu torn, el finançament públic dels partits, sempre calculat pels seus militants com a representants, és generós. I, com que les retribucions dels polítics són tan altes, alguns els detreuen un percentatge per a les arques de l'organització que funciona com una empresa. A més a més, orienten les despeses públiques per raons de conveniència cap a altres empreses en un network en benefici mutu.

No és estrany que la política s'hagi convertit en una professió que, òbviament, selecciona el seu personal entre aquells que li seran més útils. Gent sense principis, aferrada als càrrecs, perpetuant-s'hi, defensant avui una cosa i demà l'altra. La qüestió és no quedar-se fora de la llista.

Doneu una ullada a la composició del Congrés espanyol i el Parlament català. Una classe de polítics professionals que són molt més a prop entre ells del que ho són els seus electorats. Tant que molts són intercanviables i entre els que abunden els farsants.

Així que la senyora Orriols no només ha posat el dit a la nafra, sinó que l'ha ficat a l'ull a la partitocràcia.