El partit és el partit

(Sobre un article de Joan Puig)

Joan Puig és un home de conviccions fermes i, rara avis, un que fa allò que diu. És l'únic independentista de debò que conec, tret de la Sílvia Orriols. És la cara visible d'un grup de militants d'ERC entossudit en una regeneració del partit cap a la recuperació d'un passat d'integritat i independentisme. En el cas que n'hagi existit, no crec que sigui de recuperació possible, a la vista del grau de corrupció i col·laboracionisme que s'ha assolit. Però m'agradaria que ho aconseguissin. Cosa poc probable si reïx la campanya d'alguns dels seus caps per diluir la seva presència en un vagarós front de l'esquerra catalana, amb què intenten amagar el seu fracàs de partit.

Ja s'ha vist com el junquerista Puigtió intentava subsumir ERC al si del seu Moviment Gironí. (I com grinyola això de Moviment!). Una entitat celestial que amagava el logotip d'ERC, però s'aprofitava de les seves prerrogatives electorals. Curiosa mostra de parasitisme polític.

Puig, que és home de partit, té una visió interna de l'afer Puigtió que ens permet un millor judici als que el veiem des de les grades. Ens fa entrar al terreny de joc i amb un titular que condensa la situació en els seus termes exactes: “operació”, “desbandada”, “oportunisme” i, la cirereta, la famosa “militància decidim”.

El titular ho diu tot. El menys important és la peripècia de Puigtió i la seva desintegració personal sota les ordres del padrí. L'important és com queda el partit (i, de passada, Girona i Catalunya; però això ho afegeix el sotasignat). I no queda bé, no pot quedar gens bé quan el protegit del cap màxim és un bocamoll malintencionat, el comportament del qual ni tan sols a ERC es pot justificar.

Aquí és on la lleialtat de Puig al partit el perd i afebleix la crítica. Culpa Puig de l'afer al grup de la militància decidim i exigeix ​​als òrgans del partit que siguin vigilants i no tolerin més assaltadors de camins. Això està molt bé, però el responsable últim de la militància decidim, per una banda, i dels òrgans del partit per l'altra és el mateix que el de la candidatura de Puigtió. I és el que hauria de donar explicacions.

Però a l'article no se l'esmenta.

Anar-se'n de la llengua

Quina ficada de pota de Puigtió! Tants anys en la política i se'n va de la llengua com un col·legial amb qui no convé. Acostumats a parlar així entre ells, els polítics, de vegades, no calibren l'interlocutor. I passa això. L'alcaldable ja s'enfronta l'esquadra d'afusellament disposada a fer foc amic, el pitjor de tots. Monsenyor Junqueras qualifica les paraules de desafortunades. El que és desafortunat no són les paraules, sinó que hagin transcendit. Les paraules són les que fan servir els polítics entre ells quan creuen que ningú no els sent; recordeu-vos el "les mamelles més grans".

Ah, però han transcendit! Han provocat un terratrèmol a l'assossegada Catalunya. Tan intens que a l'interessat li ha faltat temps per a escriure una carta circular a la militància en què lamenta les seves paraules, se'n disculpa i dona a entendre, amb tot el morro, que considera l'assumpte tancat. Totalment mancat de sentit comú, fins i tot utilitza la fórmula del Borbó, prometent que en el futur no es repetirà i donant per suposat que té un futur.

L'incendi és de tal dimensió que el partit ha ressuscitat una de les comissions internes beatífiques de colgar assumptes disciplinaris. Una comissió com la que presideix Tardà (el que té la filla endollada a l'Ajuntament de Barcelona) per aclarir la sinistra trama B de l'organització i de la qual se sap tant com de l'Atlàntida. Aquesta comissió altra diu que actua “d'ofici” i ho repeteix, com si això li donés més autoritat. Perquè l'assumpte és, també diu, de gravetat extrema.

Doncs sí, però sense exagerar. Si som realistes, és business as usual en el funcionament de la partitocràcia catalana, especialment Esquerra Republicana que, en realitat, és una empresa de col·locació d'afins i patrimonialització de l'administració pública. El PRI, vaja, en què, de vegades algun despistat fica la pota.

¿Com es pot creure en un partit que fa mesos que intenta amagar l'escàndol de la DGAIA amb una altra comissió composta pels mateixos investigats?

Un partit que controla els mitjans de comunicació a extrems inversemblants, que té tot el dia parlant a Tardà, Junqueras i la seva gent, com si tinguessin alguna cosa a dir.

Un partit amb una estructura familiar endògena en què parents en primer, segon i tercer grau constitueixen una espessa xarxa d'influències i endolls que drena els recursos públics de la nació. 

Sánchez trenca la Unió Europea

Totes les associacions voluntàries tenen una regla d'or: cap part no pot prendre mesures pel seu compte que afectin les altres sense consultar-les prèviament i obtenir-ne l'aprovació. Les comunitats de veïns, sense anar més lluny, es basen en aquesta regla. La Unió Europea (UE) és una comunitat de veïns. Ningú no vegi aquí cap falta de respecte. Les comunitats de veïns són entitats digníssimes, com els consells municipals, on se'ls poden permetre.

D'altra banda, la mateixa UE que, fins ara, s'ha anomenat CEE, CE, i UE, fa gairebé setanta anys que canvia i busca una definició de si mateixa. Els europeus sabem què no és la UE. Però no sabem què és. No és una organització internacional governamental o no governamental perquè té una pretensió de sobirania. Com si fos un estat. Però no és un estat centralitzat, ni descentralitzat, ni federal, ni confederal. És una realitat sui generis, en permanent mutació; una realitat que els especialistes anomenen “in fieri”, cosa que s'està fent. I és molt difícil posar un nom a alguna cosa que està canviant sense parar, com era molt difícil agafar Proteu.

Per això, la comunitat de veïns n'escau. Coincideix, a més, amb aquest europeisme que parla d'una “identitat” europea, atès que això de l'”orgull” queda reservat als trans. Però preguntin a uns europeus què pensen dels altres europeus i comparin-ho amb el que pensava Kant a l'Antropologia. La identitat es manté. Prova: que BCE treurà bitllets amb l'efígie dels grans fills i filles d'Europa. Cada país voldrà imprimir els seus. Perquè som una comunitat de veïns, de vegades ben, de vegades mal avinguts.

L'europeisme progressista vol avançar cap a una república europea. Però sempre que es vol avançar, cal comptar amb la possibilitat de retrocedir. Pel govern woke de Sánchez, cal fer realitat la universalitat dels drets humans que tots proclamem i incomplim. Els sembla una veritat tan indiscutible que no et deixen discutir-la.

Però a la comunitat de veïns consideren mesures per protegir-se dels efectes no desitjats de les decisions unilaterals de Sánchez. La primera és l'estructura d'una Comunitat on una part pot prendre decisions que afecten les altres sense consultar-les prèviament. Espanya és sobirana, diu el govern. Vet aquí la qüestió de fons: si no hi ha el que els constitucionalistes alemanys anomenen “Bundestreue”, i prevalen les agendes ideològiques "sobiranes" dels governs de torn, fa fallida no només l'espai Schengen, sinó la mateixa comunitat de veïns. Per això les forces polítiques anomenades d'extrema dreta més importants d'Europa, l'alemanya i la francesa parlen de sortir de la UE.

L'eix França Alemanya és la paret mestra de la UE. Si totes dues marxen la UE s'enfonsa, objectiu tradicional de l'esquerra comunista, sigui dit sense cap ànim pèrfid. Cert, la UE is too big to fall. Una cosa així no és previsible. Però tampoc era previsible l'enfonsament de la Unió Soviètica.

L'esquerra pot agitar l'espantall de l'extrema dreta, però és ella mateixa la que l'està incitant amb decisions unilaterals que trenquen la confiança que hi hauria d'haver entre els membres de la "identitat" europea.

Quan et governen cretins d'esquerra

Ho havia dit Deulofeu: l'imperi espanyol caurà el 2029.

Efectivament.

El moro ha pres la mesura a Sánchez.

Es passejava ufanós pel món, presumint de ser molt d'esquerres.

Es va enfrontar Trump.

Va reconèixer l'inexistent estat de Palestina

Va boicotejar l'estat d'Israel.

Va boicotejar Eurovisió per Israel.

Va fer costat a la flota de feixistes fripalestain.

Va donar suport al boicot a la vuelta ciclista.

Va regularitzar 500.000 immigrants il·legals.

Els seus aliats de Podem i altres feixistes d'esquerra l'aplaudien

La ministra comunista palestina, Sira Rego, li donava les ordres.

Era el governant més antisemita d'Europa.

Ara els seus amics moros l'han traït. I l'han deixat en ridícul.

I en alguna cosa pitjor que ridícul

L'islam és pur engany, però ell no ho sap, perquè no en sap res.

Espanya, internacionalment, gràcies a Sánchez i als seus amics fripalestain, està aïllada.

Europa talla els llaços amb Espanya.

L'OTAN no la protegirà.

El moro repetirà la marxa verda.  Ceuta ha estat una amenaça i un avís.

I Espanya caurà

I, amb ella, Catalunya.

És el moment de recordar la legió de cretins del volem acollir a Catalunya i a Espanya.

                                            *********************

La banda woke (polítics i periodistes) pensa que Ceuta i Melilla són colònies i que cal tornar-les.

Però no gosa dir-ho.

Hipòcrites i endollats

Déu-n'hi-do, l'escàndol que han muntat tots els vividors de la partitocràcia d'esquerra i dreta amb les oposicions de la filla d'Orriols a Ripoll! Ha estat com llançar una pedra a un estany ple de granotes. Les televisions, les ràdios, els digitals, els de paper, tots els subvencionats; i tots els subvencionadors esquinçant-se a una les vestidures. La que donava lliçons d'integritat, enxampada in fraganti!

Les oposicions de la discòrdia es presenten com la prova que Orriols és com tots, que diu una cosa i en fa una altra, que menteix, enganya i defrauda. Tots parlen per experiència. Llegiu-vos els Twitts de Rufián que ja sap que, Orriols serà la que més subvencions cobri. L'experiència és un grau; el cinisme, un altre.

L'alcaldessa ha donat completes (i innecessàries) explicacions sobre la legalitat i rectitud de les actuacions amb el resultat conegut. Jo no ho hauria fet així. Entenc el raonament de l'alcaldessa i la mare, però, com que no soc cap de les dues coses, hauria deixat passar l'ocasió, més que res per a estalviar-me la càrrega de la indignació partitocràtica. Que, entre altres coses, mai no se sap fins on pot arribar.

Digui el que digui, ningú no l'alliberarà de la campanya d'insinuacions, difamacions i pures calúmnies. És la guerra oberta. Els títols del degà del wokisme antisemita, VilaWeb, ja permet albirar per a on aniran ls trets: més lawfare. La gent que va fer-la contra Laura Borràs té encara més interès a destruir la carrera d'Orriols. La seva obsessió els porta a la bogeria. Orriols és l'extrema dreta, anatema que li escau com a un sant un parell de pistoles, atès el seu fervorós catolicisme. És catòlica, sí, però la seva teologia és satànica, diuen els nous clergues de la fraternitat universal. Orriols és la nèmesi del pseudoindependentisme que veu l'abisme de la irrellevància als seus peus.

A les guerres, és essencial triar el terreny de la batalla. Anar a la càrrega contra Orriols en el terreny de la corrupció per endollisme demostra la mateixa intel·ligència que els escribes i fariseus que acusaven la dona adúltera. Ja se sap: qui estigui lliure d'endoll que faci la primera acusació. La dona de l'evangeli de Joan no se'n va anar més intacta que Orriols d'aquesta mostra de misèria col·lectiva.

Si algú té interès a conèixer amb noms i cognoms algunes de les persones més rellevants de la política endollades pels seus companys, parents o amics, podeu consultar-la al Twitter de Toni Ros (llista ampliada).  El cas més fastigós i cridaner, Marcela Topor, dona romanesa del "independentista" Carles Puigdemont, endollada a la Diputació de Barcelona pels socialistes, amb 7.000 € mes fa ja vuit anys. Nomenaments a dit, res d'oposicions i concursos i amb sous de cinema. I no s'acaba aquí la cosa. La xarxa de relacions profitoses, privilegis, endolls, etc. és molt més densa. Tota la partitocràcia catalana és un negoci de l'estabilitat i la prosperitat del qual depenen milers de famílies.

L'atemptat de Berlín i "El rinoceront", de Ionesco

Abdul ha sobreviscut només unes hores a l'atemptat que ha comès a Berlín a més glòria d'Al·là. No hi ha hagut temps de vestir la informació, d'avisar contra la “islamofòbia”. Ni d'escriure articles explicant que a Europa, això d'atropellar la gent intencionadament, ho fan totes les religions. Ni de parlar de cas aïllat, ni tan sols d'un “brot psicòtic”. No hi ha hagut temps d'embellir la barbàrie musulmana amb el Mumbo Jumbo del multiculturalisme.

El tal Abdul, amb ple mètode a la seva bogeria, com deia Poloni de Hamlet, ha carregat contra una desfilada de gais, un “gai pride”. A aquest màrtir li correspon doble quantitat d'hurís perquè no només mata cristians sinó cristians gais, que són doblement infidels. Als exèrcits de déu, els galons es guanyen matant en totes direccions.

Ja veurem si hi ha condemnes dels corresponents col·lectius gais i LGTIB+. Perquè, inexplicablement, la desfilada estava abarrotada de banderes palestines, segellant l'aliança gai-trans-esquerra amb l'islam, mentre l'amic Abdul exterminava infidels. És una de les actituds més incomprensibles enguany, en intensa competència amb les dones que diuen que són feministes islamistes.

Perquè una explicació d'aquest comportament sigui racional (en termes de costos/beneficis), cal considerar el masoquisme com a factor explicatiu, d'acord amb la teoria freudiana. Freud el vincula a la dona per diverses raons i la seva deixebla, Helene Deutsch, el converteix en l'element femení essencial. A aquests efectes, també es pot atribuir als gais i trans.

Però l'explicació no és tal. Mostra què és irracional, però no com s'arriba a aquesta irracionalitat. I aquí, l'explicació és a l'obra de teatre d'Eugène Ionesco, El rinoceront, del 1959. La peça es considera una crítica als totalitarismes, en especial, el nazi i el comunista, que eren els que aleshores es coneixien.

El rinoceront, però, no és una crítica de les societats totalitàries en si mateixes, sinó una descripció del procés pel qual una societat lliure, normal, es converteix de mica en mica en una de totalitària, de rinoceronts. Una pacífica ciutat de províncies pateix una epidèmia de "rinocerontitis". Dia rere dia, a poc a poc, sense adonar-se'n, cada cop més ciutadans es van transformant en rinoceronts que pensen i actuen com a rinoceronts. Al final, a la ciutat, només queden rinoceronts i Bérenguer, el nostre heroi, decidit a no devenir un rinoceront.

Us heu empassat el vel fins i tot al Parlament, el halal, les classes de religió, les mesquites, la indumentària de Halloween a l'estiu. D'aquí poc us empassareu la sharia i direu que és el millor que es pot fer a la vida.

A la vida dels rinoceronts.

Les relacions perilloses

La mina del Twitter: cartell anònim que reflecteix aquest fenomen tan característic de la nostra època: l'aliança entre l'esquerra i una doctrina de fanàtics que tenen com a finalitat expressa acabar amb tots els que no siguin ells.

No és nou. L'esquerra persa es va aliar amb els musulmans del seu país contra la tirania del Xa el 1979 i en suport de Khomeini. Quan Khomeini va arribar al poder, el primer que va fer va ser exterminar-la. Tot i això, tota l'esquerra europea va donar suport entusiasta a la “revolució” d'aquell clergue feudal. El mateix Foucault, mandarí de les esquerres occidentals, va viatjar dues vegades a Teheran amb motiu de la revolució i va deixar dit que la política iraniana era ni més ni menys que una inspiració espiritual.

No, res de nou. L'aliança d'avui és la del 1979. Però la consciència no avança debades. Si el 1979 (i el 1948, 1967, 1973, totes les guerres àrabs contra Israel) es podia creure que es tractava d'ingenuïtat o manca d'informació; fins i tot que fos un engany musulmà a la bona fe de l'esquerra, aquesta teoria ja no funciona. Avui, es tracta d'una aliança conscient d'una força política de tradició occidental teòricament il·lustrada i racionalista amb un fanatisme bàrbar que intenta destruir occident per implantar un règim no només totalitari en el sentit de Hannah Arendt, sinó en el d'un termiter. El procés d‟individuació de les societats musulmanes està a l'inici. Els acadèmics fabulen sobre la gran diversitat dins de l'islam, però la realitat mostra un col·lectivisme ofegant. La islamització és la supressió de l'individualisme. Només cal mirar la seva vida social i saber que la Sharia governa tots els aspectes de la vida de l'individu, públics i privats. I no diguem ja de la indivídua.

L'esquerra woke dominant fins ara està presa del seu propi discurs, com Merlin a l'arbre en què el tancà Viviana. És conscient que la política de portes obertes està destruint l'estat del benestar. I ho és, no perquè pateixi directament aquesta destrucció, sinó perquè creixen les opcions electorals de l'extrema dreta europea, únic termòmetre que atén la classe política.

Els aliats musulmans de l'esquerra ja naveguen pel seu compte i l'esquerra no trigarà a patir-ho. El batlle de Nova York, abans que socialista, és musulmà. El seu objectiu no és gestionar amb eficàcia i equitat la ciutat més important del món, sinó posar fi a l'estat d'Israel. El seu intent d'empresonar Netanyahu, com si fos el xèrif del lloc, demostra que, com a persona no és gaire despert; com a musulmà, però, és un perill per a la societat.

El procés és molt avançat. Anglaterra té un remei difícil. Es diu que el rei s'ha convertit a l'islam. No pot dir-ho, perquè seria perjuri i ja no regeix el principi de cuius regio eius religio. Ha de fer valer la Takiya y esperar pacientment que una Cambra dels Comuns en què hi hagi majoria musulmana, proclami la Sharia com a llei del regne. En aquell moment la monarquia s'haurà convertit en un califat, el British Caliphate.

Sembla un conte de la bigarrada fantasia àrab. No ho és. És un pla de conquesta generosament finançat amb petrodòlars que tenen comprat a mig món en la política, els mitjans, la indústria i les universitats occidentals. Els petrodòlars que financen 2.500 mesquites en Alemanya i el corresponent clergat.

El gir a la dreta d'Occident és espectacular.

Per un Tarzan negre

(A propòsit de l'Odissea, de Christopher Nolan). 

En alguns dels drames més famosos de Shakespeare s'escenifica una obra de teatre (teatre dins del teatre) com a part de la trama. Hamlet, La tempesta, El somni d'una nit d'estiu, La feréstega domada, són les més conegudes. El sentit d‟aquest recurs metateatral és plantejar una doble interpretació dels fets. Una cosa és la història que s'explica i una altra allò que la peça dins de la peça narra, que acostuma a ser un reforç o variant de l'altra. Hamlet escenifica l'assassinat del pare. A la riallera El somni d'una nit d'estiu, s'explica la trista història de Píram i Tisbe. A La feréstega domada, l'obra imaginària pinta la realitat com si fos ficció.  

El teatre dins del teatre és un joc de miralls i remet a un metallenguatge.  

L'equivalent a aquest truc és avui el costum de Hollywood d'encaixar gent de color en papers de personatges històrics, llegendaris, èpics, caucàsics, és a dir, blancs, per a obrir una nova perspectiva. Una Blancaneus mestissa, un Arsène Lupin negre, una Helena de Troia africana. Per què pas?  

Sí, per què pas? No s'ha de ser racista criden els wokes onejant banderes palestines.  

Senzillament, perquè les històries en què s'encaixen aquests personatges tenen un context cronològic i territorial que envolta les llegendes, les històries que ara es reprodueixen. Cada cultura té el seu Hinterland espiritual, a l'interior del qual hi ha una harmonia i un equilibri propis. Arsène Lupin negre en un París blanc és ridícul; com ho és una Blancaneus marró o una Helena de Troia negra.  

Aquests trucs no dupliquen la història ni li donen una perspectiva nova perquè són inversemblants. Són l'enèsima ingerència de la política i el poder a l'art. S'ha acabat el maleït Baudelaire de "l’art pour l’art”. Torna l'època de l'art militant, dels artistes compromesos, segons els quals, l'art està al servei de llurs messianismes. No hi ha cap diferència entre la política de Hollywood en matèria de races i la soviètica en matèria de classes. Si Stalin li deia a Xostakóvitx com cal compondre, Christopher Nolan li diu a Homer com cal escriure. El realisme socialista equival avui a la “ceguesa als colors" (colour blindness) de Hollywood. És una consigna.

Els blancs pensen que la seva mil·lenària cultura occidental els pertany perquè l'han fet ells. Sembla prou raonable. Però raonable també és compartir, i la cultura occidental en això, és insuperable. Ella mateixa és el producte de diverses comparticions al llarg de la història, té elements jueus, cristians, aràbics, grecs, romans, nòrdics, germànics, etc. I tampoc no hi ha hagut inconvenient a compartir amb altres cultures i civilitzacions. L'orientalisme que es queixava Edward Said tenia un precedent a la “chinoiserie” del segle XVIII. I la moda japonesa, l'art africà i el cubisme, fins i tot del budisme zen té influències la cultura occidental.

Una Helena de Troia negra, per què no? És una proposta moderada. Hi ha wokes radicals que haguessin proposat un trans. Helena era la Miss Univers de l'època, car Afrodita va comprar el vot de París prometent-li la dona més bella del món. Aquí el judici públic és el jurat, sovint negatiu, perquè la innovació i la llegenda casen molt malament.

No hi ha cap inconvenient, suposo, a representar a Xahrazad com una jove mare soltera de Brooklyn, tatuada amb els cabells fúcsia, però les “Mil i una nits” (sublim monument de la cultura àrab-persa) durarien un cap de setmana. 

Tampoc no hi hauria inconvenient, imagino, a representar un Tarzan negre. Però a veure qui gosa fer-ho.

Fins i tot, a Hollywood.

Les dones són l'esperança d'Occident

No em cansaré mai de dir que Charles Fourier va tenir la genial intuïció de trobar la fórmula definitiva del progrés humà “Els progressos socials i els canvis d'època s'operen per raó del progrés de les dones cap a la llibertat, mentre que les decadències de l'ordre social s'operen per raó del decreixement de la llibertat de les dones.” (Teoria dels quatre moviments, 1808). Caldria inventar un “fourieròmetre”, per mesurar el grau del progrés de les societats. Hi es pot imaginar, les societats occidentals estarien al més alt i les musulmanes, al més baix.

En el conjunt de les doctrines islàmiques, a més de les conegudes insuficiències, contradiccions, imprecisions, ineptituds i pures imbecil·litats, hi ha dos principis inqüestionables: a) la finalitat de l'islam és conquerir el món i exterminar els pobles no islàmics a sang i foc si cal; b) les dones són inferiors als homes en tots els aspectes i han de ser conseqüentment (malament) tractades.

Aquests dos principis són la columna vertebral de l'islam per tot arreu i totes les èpoques. L'esquerra woke pot dir el que vulgui, sostenir que l'islam és una religió de pau, que els homes i les dones són iguals a ulls d'Al·là, que l'islam busca el diàleg amb les altres cultures i que té un esperit multiculturalista. Aquests dos principis regeixen, encara que l'esquerra woke i els acadèmics postcolonials tractin d'amagar-los.

La invasió sarraïna, avui en curs amb el suport d'una esquerra totalitària, cerca imposar la jihad (la guerra santa contra l'infidel, és a dir contra nosaltres) i la misogínia islàmica fins a l'extrem del feminicidi que actualment es practica a l'Iran i l'Afganistan.

Els homes occidentals, els que antany van fer les croades i van rebutjar els moros a Poitiers el 732 i els turcs a Lepant el 1571, a Viena el 1529 i de nou el 1683, són aquells dels quals Carl Schmitt va deixar dit que: “en la pugna mil·lenària entre el cristianisme i l'islam no se li va acudir mai a cap cristià entregar Europa a l'islam en comptes de defensar-la per amor als sarraïns o als turcs” (El concepte del fet polític, 1932). Avui, aquests homes europeus contagiats del virus woke, ja no gosen combatre; els falten pebrots per defensar llur pàtria, llurs famílies, llurs temples. Prefereixen tenir cura de les seves mascotes (ja no tenen fills) i desfilar a l'orgull gai, disfressats de pots de melmelada de gerds.

Així que són les dones de Fourier les que han fet un pas endavant per combatre la invasió dels nous bàrbars. Les dones, les que saben quin destí espera els fills, sobretot les filles, si els moros acaben dominant occident, les que no volen tornar a l'esclavatge d'un patriarcat pedòfil. Són les que es posen al capdavant d'una lluita civilitzatòria que els homes han abandonat.

El feminisme ha fracassat en posar-se en mans d'unes wokes que són partidàries de l'extermini de les dones si, amb ell, s'aconsegueix el fi del "capitalisme", del que ni tan sols saben quina cosa és.

Gràcies a les dones, deportarem tots els delinqüents i il·legals i la resta haurà d'integrar-se a les normes de la civilització occidental. I, si no, cap a casa. 

Junqueras, la vergonya de Catalunya

He tret aquesta il·lustració de Twitter. És anònima i no sembla que Junqueras s'hagi expressat en aquests exactes termes en cap de les seves innombrables aparicions als mitjans. Però recull força bé l'esperit del seu discurs permanent a tot arreu. A la ràdio, a la televisió, a la premsa de paper o digital, a Catalunya, a Espanya. Per tot arreu. I no és ningú. No ocupa cap càrrec, està inhabilitat. Malgrat tot, no para de parlar, de dir als altres el que han de fer, inclòs el govern autonòmic que ell ha investit.

I els periodistes es maten entre ells per portar-lo a llurs programes, per entrevistar-lo, per deixar-lo esplaiar-se amb la seva facúndia habitual. Si no ho fan, poden quedar-se sense feina. Si ho fan amb prou diligència, poden aconseguir un bé remunerat lloc al Parlament, al Congrés, al govern o als òrgans directius dels mitjans de comunicació, al Politburó de TV3 o, fins i tot a l'Olimp mediàtic de RTVE.

Catalunya és a mercè d'aquest cacic agrari amb la figura i les dites del pare Ubu. En una ostentació d'enginy, ha convertit ERC en una mena de PRI mexicà, adaptat a Catalunya. Qui vulgui saber què era el PRI mexicà, pot mirar la pel·lícula La ley de Herodes ("te chingas o te jodes") de Luis Estrada que està en obert a YouTube i és genial. El PRI era una agència de col·locació de militants, com ERC. I és el partit, és a dir, Junqueras en aquest cas, qui decideix qui puja, qui baixa, qui cobra i qui no. Milers de persones depenen del caprici d'aquest sàtrapa.

Això dona a ERC, és a dir a Junqueras, un poder immens sobre l'esfera pública mediàtica i no mediàtica (educativa, de negocis, etc.) catalana. I sobre la política. El cacic té diversos centenars de clients al govern, molts d'ells empastifats fins a les celles en la corrupció de la DGAIA, el robatori de les subvencions a empreses dels amics, el saqueig de fons públics o l'endoll dels parents i familiars dels militants més ben situats.

Aquest poder immens li permet predicar contra una persona i un partit a tots els mitjans de comunicació i sense deixar-los drets de rèplica. Prèdica que després orquestren els todòlegs i periodistes a sou a les tertúlies en què maleeixen i difamen Sílvia Orriols i AC, que tampoc poden respondre en igualtat de condicions.

És impossible que ningú no s'adoni de la degradació col·lectiva de Catalunya, convertida en un pantà de lladres, administrada per una caterva d'inútils endollats. Impossible que ningú no vegi com l'àmbit públic està reservat als sicaris, mentre es condemna a l'ostracisme als crítics o s'intenta silenciar-los usant tripijocs legals o calumniar-los mitjançant activitats presumptament delictives de fustigació, finançades pel partit i ocultades per Joan Tardà, un altre puntal d'aquesta banda de pocavergonyes.

Hi va haver un temps en què Catalunya aspirava a una merescuda independència. Avui, sota la dictadura corrupta de PSOE/PSC/ERC no és més que una regió corrupta de la corrupta Espanya.

I gràcies a aquest papa del Palmar de Troia que només vol ser visir en lloc del visir.